És glaç, tot ell. El vestit a mida i la camisa amb
bessons, combinen perfectament amb uns ulls inerts, llavis prims, nas estret i
cabells rossos de tall impecable . De somriure sempre calculat, es fa distingir
amb un cognom compost, de llarga tradició a La Obra. Fa olor de Hermes.
Mai li han faltat els diners, ni els contactes, ni les
victòries, ni res. La Obra els hi proporciona. Avesat a marcar distància amb
precisió mil·limètrica, mesura el rèdit a obtenir en cada relació, on sempre
mana ell.
Però avui aquella meuca l’ha ofès. Es mou davant seu
servint els clients de la cafeteria de la Diagonal, amb un posat hippie, roba
despenjada, Love and Peace tatuats a
l’espatlla descoberta. Somriu sense motiu aparent, l’està provocant. I fa nou
minuts i vint segons que espera que l’atengui.
Arribat el minut deu, la meuca torna a riure i sent una
cremor intensa pujar-li des del ventre. La ràbia l’empeny a seguir-la fins el magatzem,
on l’arramba contra la paret, arrencant-li la roba amb una ma, mentre amb l’altra
li estreny el coll. S’arrapa al seu cos, fa olor de romaní. Embogit comença a
mossegar-li els pits, la boca, el tatuatge, fins arrencar-li la pell. La
penetra a batzegades mentre mormola Orémus et pro frátribus nostris Óperis Dei. La
llança a terra, i li escup les restes de pell i sang que li quedaven a la boca.
Es recompon la vestimenta, i surt a fora. A la cafeteria
tot sembla igual. Truca a La Obra, de seguida se n’ocuparan, i emprèn el camí
cap a la congregació, on ja l’espera un confessor. Penitència, absolució, i el
regne del cel serà una mica més a prop.