Quan era petita, la Dolores creia que el món era de color gris. Grisos eren els carrers on va créixer, que envoltaven eixams de cases amuntegades sobre un indret que algun dia havia estat verd. Grisos eren els ulls de ciment que, des del vagó, desviaven la mirada en passar a la vora del seu barri, tot ell encordat per grises autopistes i ferum de fàbrica. Gris era el color del cabell de la seva mare, decolorat graó a graó, fill a fill. L’escala costava de pujar, prou que ho sabia, la mare. Després de passar i repassar la baieta per on altres trepitjaven, enfilava els vuit pisos poc a poc, agafada a la barana, sentint les olors de frankfurt fregit, d’escridassades televisives, de canaris que refilaven engabiats. La Dolores i els seus quatre germans petits l’esperaven dalt. Cinc fills dels que la mare no en sabia gaire i ho sabia tot. Sabia que eren vius, que menjaven cada dia i que no es posaven en gaires embolics. Sabia que un dia el José va tornar a casa amb un trau al cap i...
Paraules des de la intempèrie