Gris

Quan era petita, la Dolores creia que el món era de color gris. Grisos eren els carrers on va créixer, que envoltaven eixams de cases amuntegades sobre un indret que algun dia havia estat verd. Grisos eren els ulls de ciment que, des del vagó, desviaven la mirada en passar a la vora del seu barri, tot ell encordat per grises autopistes i ferum de fàbrica. Gris era el color del cabell de la seva mare, decolorat graó a graó, fill a fill. 

L’escala costava de pujar, prou que ho sabia, la mare. Després de passar i repassar la baieta per on altres trepitjaven, enfilava els vuit pisos poc a poc, agafada a la barana, sentint les olors de frankfurt fregit, d’escridassades televisives, de canaris que refilaven engabiats.

La Dolores i els seus quatre germans petits l’esperaven dalt. Cinc fills dels que la mare no en sabia gaire i ho sabia tot. Sabia que eren vius, que menjaven cada dia i que no es posaven en gaires embolics. Sabia que un dia el José va tornar a casa amb un trau al cap i la Dolores li va curar amb draps i aigua oxigenada. Sabia que la Dolores s’encarregava de fer-los el sopar i entretenir-los perquè ella arribés a veure’ls desperts.

Tot això m’ho explica la Dolores avui, en un descans. Em diu que oblidar significa desaprendre i que potser per no oblidar li agrada posar color a les seves eines de treball. M’hi fixo. Duu uns esclops color groc llimona, un mocador del cap amb floretes liles i un estetoscopi color corall que em diu va comprar a Milà, en un congrés de pneumologia. Jo li confesso que a l’hospital l’anomenen doctora flowers, i no només per la indumentària acolorida, sinó també per l’alegria que sembla no perdre mai.

Ens posem de nou les proteccions i entrem a la sala de cures intensives. Només ens veiem els ulls, però ens entenem bé.  No hi ha temps per perdre. Em concentro en els meus pacients. Una dosi d’hidroxicloroquina al senyor del box 8, intubació a la noia del box 2.  Arriba una pacient codi sepsis al box 5. Me n’hi vaig de seguida, mentre en llegeixo l’historial. Dona, seixanta-cinc anys, amb antecedents de diabetis i bronquitis crònica. Lleugera hipertensió. Febre alta de cinc dies d’evolució a domicili. Una veïna ha avisat el 112.

La Dolores hi ha arribat abans que jo, i, cosa estranya, resta palplantada al costat del llit.  Li pren la ma a la pacient,  es miren les dues.

—Mama —li sento dir—. Porqué no me has dicho nada?. 

Li miro els ulls. Les llàgrimes li entelen les ulleres, i se les treu per veure-hi millor. Les hi faig posar, i totes dues iniciem les maniobres de reanimació. Quaranta minuts més tard, esgotats tots els recursos, certifico la evidència. Hora de la mort, 2.15 del dia 12 d’abril de 2020.

Acabat el torn de nit, agafo el 60, com cada dia per tornar cap a casa. Sec al costat de la finestra, avui puc triar. El bus arrenca amb aquell rum-rum que normalment em fa venir la son. Però avui no.

M’adono que estem passant pel barri on va créixer la Dolores, i me’l miro. Amb atenció, per primer cop, malgrat passar-hi cada dia. Hi veig un mosaic d’edificis. Als balcons, bicicletes, roba estesa, pancartes. Locals tancats, qui sap si per la pandèmia o per la globalització. I molts arbres que broten una primavera més. Clapes d’herba, petits espais on passejar, bancs per seure.

L’autobús s’atura en un semàfor i una nena em saluda des d’una finestra. No tinc esma però li somric, potser el seu món ja no serà gris, sinó de tots els colors que ella vulgui.