Algú, aquí

  No t’agrada gens anar a buscar bolets.   Això de caminar erràticament, sense rumb, només mirant a terra, et fa perdre perspectiva. I no suportes no saber on vas . De petita, ja et passava, quan el pare et feia un senyal, en silenci, i t’ensenyava un parell de rovellons mig amagats entre la pinassa,   i te’ls deixava collir amb la navalla rovellada que es treia de la butxaca. No comparties aquella alegria, encara que feies veure que sí. Aleshores encara no sabies que el que realment no t’agrada es que algú et digui què has de fer. Per això avui, distretament i com qui no fa la cosa, t’has allunyat del grup. T’enganyes pensant que tindràs temps de pujar el Sobrepuny i tornar abans   que s’adonin que no hi ets   i comencin a amoïnar-se. El sender et sembla acollidor com una casa,   entapissat de molsa , boix i falgueres i t’omples la panxa d’ aquella olor de bosc berguedà que només senten uns quants i   que et recorda qui ets.   Comences a pu...

  Per fi m’he decidit. Potser ha estat per aquesta pluja que m’empastifa l’ànima; potser perquè el fibló del remordiment em colpeja massa sovint; o potser perquè estic farta de fer teràpia. Sigui com sigui, m’he decidit. I arribo tard. Pel cap baix, vint minuts. Tampoc puc pretendre arribar a les sis en punt si a les cinc tenia reunió amb el fotògraf i encara havia de passar a recollir uns dissenys de camí. A més, en aquest barri és impossible aparcar i no m’ha quedat altra opció que deixar el cotxe en un pas de vianants. Enfilo les escales de la biblioteca sentint com el clec-clec dels stiletto es sobreposa al silenci. Mòbil en mà, segueixo les indicacions per arribar a la sala Carner: dos trams d’escala, un passadís a ma dreta, més escales i gairebé ja hi soc. No ens enganyem, no he vingut pas per introduir-me en el món de la creativitat literària i així complementar la carrera de publicista amb un toc intel·lectual que sempre queda bé.   He vingut per la idea absurda...