Ascens

 

No t’agrada gens anar a buscar bolets.  Això de caminar erràticament, sense rumb, només mirant a terra, et fa perdre perspectiva. I no suportes no saber on vas . De petita, ja et passava, quan el pare et feia un senyal, en silenci, i t’ensenyava un parell de rovellons mig amagats entre la pinassa,  i te’ls deixava collir amb la navalla rovellada que es treia de la butxaca. No comparties aquella alegria, encara que feies veure que sí. Aleshores encara no sabies que el que realment no t’agrada es que algú et digui què has de fer.

Per això avui, distretament i com qui no fa la cosa, t’has allunyat del grup. T’enganyes pensant que tindràs temps de pujar el Sobrepuny i tornar abans  que s’adonin que no hi ets  i comencin a amoïnar-se.

El sender et sembla acollidor com una casa,  entapissat de molsa , boix i falgueres i t’omples la panxa d’ aquella olor de bosc berguedà que només senten uns quants i  que et recorda qui ets.  

Comences a pujar amb pas ferm, esbufegant i esquivant pedres i arrels. Sents de lluny un xiulet, i la veu del Carles, cridant: «Consol, on ets?».  Li respons: «No pateixis, ara torno», i continues amunt sense estar segura que t’hagi sentit. Seria una llàstima no arribar a dalt ara que ja ets a mig camí. Algun raig de sol s’escola entre les fulles, i somrius.

L’encreuament amb el GR t’indica que gairebé has arribat, i et preguntes perquè ho fas. Què t’empeny a pedalar sense descans cap a tots els destins, valguin la pena o no? Perquè poses el mateix afany en fer créixer l’empresa, que en fer una coca de iogurt, o en pujar aquesta muntanya? Et preguntes per quin motiu tots els teus passos sonen difícils.

Has arribat, però no t’entretens a contemplar la vista i  desfàs el camí amb la motxilla de la culpa. Acceleres el pas, pensant que, fet i fet, has desaparegut més d’una hora,  que potser es massa temps i ell no s’ho mereix.

Per variar no veus l’arrel que sobresurt i ja ets a terra. Examines mentalment el teu cos, el genoll et fa molt de mal, i també les dues mans. Com que ets experta en caure, saps que en uns minuts et podràs aixecar i tornar-hi. I de fet, penses, això es la teva vida, no podries fer altra cosa, no series tu.

El Carles apareix dient «mecasum deu, que t’ha passat?».  Ni un retret, tot i que tots dos sabem que te’l mereixeries. Un cop de mà i un petó t’ajuden a alçar-te.   

I el descens, lent i a pas coix, esvaeix les preguntes de la pujada, que allà es quedaran,  invisibles i  ben abrigades entre boixos i molsa.