No és culpa meva que tingui ganes de fugir corrents quan tot just acabem d’arribar. Menteixo, és culpa meva, jo m’ho he buscat. Dos petons, quant temps sense veure’ns. Seiem tots quatre a taula. Mira que ho sé, però hi torno a caure. Dic, què tal? com us va tot? Preguntes aparentment innocents, son el detonant. No n’aprendré mai. Abans que pugui tastar el tàrtar de remolatxa, comencen a disparar sense pietat. La nena, resulta que ha tret un set coma vuit, és molt estrany, ella que no baixa del nou, creiem que la culpa és d’un professor acomplexat que corre per l’institut. Ai, us hem dit que avui ha fet la seva primera triatló? – doncs mira, no- , i ves per on ha fet podi, es que te una força mental, que no deixa de sorprendre’ns. Ara, que no sabem com s’ho farà, amb els concerts de violí que té programats, tot i treballant de monitora, perquè, es clar, té tan bon caràcter que al casal no la volen deixar marxar. Jo m’esforço en posar la millor cara que em perme...
Paraules des de la intempèrie