Sorbet de mandarina

 

No és culpa meva que tingui ganes de fugir corrents quan tot just acabem d’arribar. Menteixo, és culpa meva, jo m’ho he buscat.

Dos petons, quant temps sense veure’ns. Seiem tots quatre a taula. Mira que ho sé, però hi torno a caure. Dic, què tal? com us va tot? Preguntes aparentment innocents, son el detonant. No n’aprendré mai.

Abans que pugui tastar el tàrtar de remolatxa, comencen a disparar sense pietat. La nena, resulta que ha tret un set coma vuit,  és molt estrany, ella que no baixa del nou, creiem que la culpa és d’un professor acomplexat que corre per l’institut.  Ai, us hem dit que avui ha fet la seva primera triatló? – doncs mira, no- , i ves per on ha fet podi, es que te una força mental, que no deixa de sorprendre’ns. Ara, que no sabem com s’ho farà, amb els concerts de violí que té programats, tot i treballant de monitora, perquè, es clar, té tan bon caràcter que al casal no la volen deixar marxar.

Jo m’esforço en posar la millor cara que em permeten les meves faccions, però crec que no puc dissimular la ganyota mentre la pago amb el pobre bacallà a la mel . El Toni fa estona que ha desconnectat, i juraria que fins i tot fa algun cop de cap dissimuladament. Això que sento és un ronc?

Sembla que ara es relaxen una mica llepant el tiramisú, i no se m’acut res més que dir-los que ara estic fent un taller literari, que m’agrada molt escriure.

Òndia, diu ella, projectant balins de mascarpone contra les meves ulleres, precisament la nena té un do natural amb la poesia. D’això, com es diu allò, ah si, les rimes. Les rimes se li donen molt bé. Als jocs florals de....

Prou. Ara ve quan jo li hauria de respondre: I tu què, xata, que has fet tu amb la teva vida? Me’n pots explicar alguna cosa interessant?

Però les meves faccions aguanten estoiques,  mentre el sorbet de mandarina m’ajuda a empassar les preguntes que no li faré.