Decisió

 

Per fi m’he decidit. Potser ha estat per aquesta pluja que m’empastifa l’ànima; potser perquè el fibló del remordiment em colpeja massa sovint; o potser perquè estic farta de fer teràpia. Sigui com sigui, m’he decidit.

I arribo tard. Pel cap baix, vint minuts. Tampoc puc pretendre arribar a les sis en punt si a les cinc tenia reunió amb el fotògraf i encara havia de passar a recollir uns dissenys de camí. A més, en aquest barri és impossible aparcar i no m’ha quedat altra opció que deixar el cotxe en un pas de vianants.

Enfilo les escales de la biblioteca sentint com el clec-clec dels stiletto es sobreposa al silenci. Mòbil en mà, segueixo les indicacions per arribar a la sala Carner: dos trams d’escala, un passadís a ma dreta, més escales i gairebé ja hi soc.

No ens enganyem, no he vingut pas per introduir-me en el món de la creativitat literària i així complementar la carrera de publicista amb un toc intel·lectual que sempre queda bé.  He vingut per la idea absurda de pensar que ella hi serà.

Reconec que la segueixo a Instagram, i que fins i tot he creat un perfil fals perquè no em reconegui. Però per molt que busqui, el cert és que poca cosa en sé, de la Mireia. Sé que, com jo, va venir a viure a Figueres. Maleïda casualitat. Sé que sol fer like en les publicacions de llibres i collonades per l’estil, com aquest taller d’escriptura creativa impartit per algú molt famós, guanyador de premis que no recordo i del que no he llegit res de res, ni ganes.  Encara podria recular.

Però no faig marxa enrere i ja soc dins la sala Carner.  La gent seu en una taula llarga envoltada de prestatges de fusta de pi i plantes d’interior. Al fons, es veu la pluja caure a través dels finestrals. És  acollidor, no ho negaré.

M’assec mentre ressegueixo amb la mirada els assistents i de seguida la reconec. Merda. No ha canviat gaire. Està escrivint, i, com si notés la meva presència, aixeca els ulls i arruga el front. Desvio els ulls i l’ànima se me’n va al maleit estiu del noranta-dos.

Era un agost com qualsevol altre. Com cada dia, vagarejàvem amb la colla per Talarn, el poble que ens va veure néixer. La Mireia i jo ens aveníem . Rèiem de coses absurdes que només ens feien gràcia a nosaltres i la fèiem petar amb la resta d’amics a la plaça o a la vora del riu. No recordo perquè aquella tarda vam decidir anar al Castell, ni perquè ens vam engrescar a pujar-hi. La Mireia, més agosarada que jo, va ser la primera en provar-ho i des de sota tots l’animàvem a crits. Poc a poc, va anar guanyant alçada, recolzant-se en les espitlleres i en les pedres que sobresortien. Quan gairebé havia arribat dalt, em va semblar que dubtava i es va girar cap a mi. Jo, engrescada com estava, li vaig dir cridant: «Vinga amunt! No siguis...»

No vaig tenir temps de dir res més; la pedra amb la que recolzava la ma es va desprendre i es va precipitar al buit.

Tots van córrer cap a ella. Tots menys jo.

Encara no sé perquè vaig fugir. Potser per por, potser per culpa, potser per res. Només sé que vaig arrencar a córrer camí avall, amb el cor a la gola i que a l’alçada del carrer del Forn van començar a caure unes gotes pesades de pluja bruta i que al fons apareixia un arc de Sant Martí, clavat com una daga a la falda de l’embassament de Sant Antoni.

No la vaig veure més. Sentia la gent del poble parlar de lesió medul·lar, discapacitat, cadira de rodes, i jo, la seva amiga,  no vaig treure valor per anar-la a veure, prestar-li ajut o fer-li costat. Fins avui.

Faig un esforç per tornar al present. Ara, cada  participant en el taller llegeix l’escrit que ha preparat a casa. Quan em toca, vomito un text feixuc i amb ell també aboco la motxilla carregada pedra a pedra tots aquests anys. Parlo de culpa, d’insomni, de la vida accelerada que m’ajuda a no pensar, de la incapacitat per mantenir una relació, de la dèria per fugir de tot allò que m’atrau. Quan acabo, no goso aixecar la mirada del paper. Silenci. Cap comentari.

El torn de lectura va passant d’un en un, donant la volta a la taula, fins que li toca llegir a la Mireia. No moc ni una cella.

—Imagineu-vos una boja empenyent la cadira de rodes amb un braç amb l’altre sostenint un nadó i amb la punta del nas escrivint un e-mail. Aquesta soc jo, altrament dita supermare emprenedora.  

En un to fresc i distès que s’encomana, parla d’anècdotes viscudes, de la unió amb la seva parella, de la felicitat esgotadora de ser mare. Explica que la passió per la vinya viscuda al poble la va portar a crear un petit celler de vi ecològic.

No escolto cap retret, cap queixa. El seu to il·lusiona i fa riure als presents.

Acaba amb un desig: retrobar els llaços de la infantesa, del poble, que la casualitat avui ha fet possible. Alça el cap i em mira amb un somriure.

Un ressort em fa aixecar de la cadira. Em quedo palplantada al seu davant, mentre les llàgrimes m’entelen la visió. Espero de mi un gest d’apropament, però no en soc capaç. Me’n vaig corrent escales avall. Tinc el cotxe mal aparcat i no vull pas que em posin una multa.