La primavera passada vam trobar un lloc perfecte per
ubicar la nostra colònia, un espai recollit on la reina podria pondre els ous, un
a un en cada cel·la, i on les larves podrien créixer fortes i sanes. Era el
bastiment de la finestra d’un edifici molt alt. Prou lluny del brogit de la
ciutat, i prou a prop dels arbres florits. Allí, tan amunt, ens era més fàcil
respirar aire pur. Recordem aquells dies com els més feliços de la nostra vida.
Dies que mai més tornaran.
Treballàvem alegres sense parar, entrant i sortint del rusc, transformant, poc
a poc, el nèctar en la mel que ens alimentava. Ens agradava fer ziga-zagues
entre les estructures metàl·liques, jugar entre nosaltres fent curses
impossibles.
Ben aviat vàrem descobrir que a l’altra banda del vidre
hi havia una colònia habitada per uns altres éssers. Ens agradava observar-los
mentre treballàvem. Eren molt grans, i mai els vam veure volar, sinó que es
desplaçaven amb unes extremitats que els permetien avançar lentament. Semblaven
molt organitzats, com nosaltres. Cada dia arribaven a la mateixa hora i seien al
mateix lloc, repicant els dits rítmicament sobre una curiosa plataforma. Es movien,
de vegades sols, de vegades en grups de dos o tres, i tornaven al seu espai,
fins que marxaven, cada dia també a la mateixa hora. No els veiem riure ni jugar, semblaven
concentrats en les seves coses, alimentant-se d’una substància líquida color
marró fosc. Dia rere dia, les dues colònies coexistíem pacíficament, cada una a
una banda del vidre.
Però avui alguna cosa ha canviat. Un grup d’éssers s’ha
acostat a la finestra, ens assenyalen, i des de l’altra banda sentim com
profereixen uns sons aguts. Gesticulen, semblen espantats.
Al cap d’una estona un d’ells s’ha acostat al vidre,
sembla comunicar-se amb els altres, que ràpidament s’han desplaçat a l’altre
extrem de la sala, quiets i observants.
Ha obert la finestra, i hem cregut que per fi podríem
establir una relació directa, després de tant de temps. Algunes de nosaltres hem
entrat dins l’estança, esperant trobar-hi alguna font de pol·len. De seguida
notem que els sons aguts augmenten des de l’extrem de l’habitació.
Un raig de líquid ha inundat les nostres cavitats
respiratòries, i comencem a defallir. L’instint ens porta a intentar salvar la
reina, amb moviments maldestres, atordides. Però ara un pal colpeja el nostre
rusc, fruit del nostre treball, casa nostra, i el fa caure metres i metres fins
xocar contra l’asfalt. I sabem que amb ell anirem caient totes, sense casa no
som res. Sense el col·lectiu no som res.
Abans de defallir per sempre, tenim temps de veure com
els éssers de l’altra banda del vidre, aplaudeixen, semblem molt contents. Veure’ls
riure per primer cop es la darrera imatge que retenim abans de morir.
I morim juntes, ja que en la nostra realitat només hi ha
un nosaltres.