Algú, aquí

Quan era petita, la Dolores creia que el món era de color gris. Grisos eren els carrers on va créixer, que envoltaven eixams de cases amuntegades sobre un indret que algun dia havia estat verd. Grisos eren els ulls de ciment que, des del vagó, desviaven la mirada en passar a la vora del seu barri, tot ell encordat per grises autopistes i ferum de fàbrica. Gris era el color del cabell de la seva mare, decolorat graó a graó, fill a fill.   L’escala costava de pujar, prou que ho sabia, la mare. Després de passar i repassar la baieta per on altres trepitjaven, enfilava els vuit pisos poc a poc, agafada a la barana, sentint les olors de frankfurt fregit, d’escridassades televisives, de canaris que refilaven engabiats. La Dolores i els seus quatre germans petits l’esperaven dalt. Cinc fills dels que la mare no en sabia gaire i ho sabia tot. Sabia que eren vius, que menjaven cada dia i que no es posaven en gaires embolics. Sabia que un dia el José va tornar a casa amb un trau al cap i...

És glaç, tot ell. El vestit a mida i la camisa amb bessons, combinen perfectament amb uns ulls inerts, llavis prims, nas estret i cabells rossos de tall impecable . De somriure sempre calculat, es fa distingir amb un cognom compost, de llarga tradició a La Obra. Fa olor de Hermes. Mai li han faltat els diners, ni els contactes, ni les victòries, ni res. La Obra els hi proporciona. Avesat a marcar distància amb precisió mil·limètrica, mesura el rèdit a obtenir en cada relació, on sempre mana ell. Però avui aquella meuca l’ha ofès. Es mou davant seu servint els clients de la cafeteria de la Diagonal, amb un posat hippie, roba despenjada, Love and Peace tatuats a l’espatlla descoberta. Somriu sense motiu aparent, l’està provocant. I fa nou minuts i vint segons que espera que l’atengui. Arribat el minut deu, la meuca torna a riure i sent una cremor intensa pujar-li des del ventre. La ràbia l’empeny a seguir-la fins el magatzem, on l’arramba contra la paret, arrencant-li la roba amb...

En la nostra realitat només hi ha un nosaltres. Ens anomenen obreres, però som molt més que això. Som un tot. Formem part d’un model organitzatiu perfecte, on cada subjecte té una funció, on cap subjecte pot estar ociós. Totes sabem el que hem de fer, no ens calen instruccions. El nostre instint col·lectiu és tan intens, que fa que cada una donaria la vida per la resta, sense dubtar ni un segon. La primavera passada vam trobar un lloc perfecte per ubicar la nostra colònia, un espai recollit on la reina podria pondre els ous, un a un en cada cel·la, i on les larves podrien créixer fortes i sanes.     Era el bastiment de la finestra d’un edifici molt alt. Prou lluny del brogit de la ciutat, i prou a prop dels arbres florits. Allí, tan amunt, ens era més fàcil respirar aire pur. Recordem aquells dies com els més feliços de la nostra vida. Dies que mai més tornaran. Treballàvem alegres sense parar,   entrant i sortint del rusc, transformant, poc a poc, el nèctar en la me...

  El Professor Garcia la va trobar en entrar al seu despatx. Anava vestida amb un vestit blau marí que li anava un pèl gran. El seu calçat còmode i la manca d’ornaments li van fer pensar que era una dona pràctica, d’aquelles que solen anar per feina.   Un monyo tibant deixava a cara descoberta uns ulls molt brillants, flanquejats per unes galtes molsudes que vindria de gust pessigar, si no fos pel posat autoritari de la seva propietària. S’havia recolzat a l’escriptori, mentre feia picar els dits sistemàticament, l’un darrere l’altre, sobre la fusta. Va somriure, i, tot inclinant el cap a la dreta, li etzibà: ¾ Deixi’m que em presenti. Sóc la Consol ¾ va dir, allargant-li la ma ¾ . He vingut un dia abans del previst, volia fer una primera estimació. El va estrènyer amb fermesa, i sense perdre el somriure, va començar a caminar amunt i avall de l’estança mentre els seus ulls brillants el miraven intensament, no només a ell, sinó també a la resta d’objectes, fent-lo s...