Algú, aquí

  El pare li ha dit a la mare que no val ni per cuinar uns tristos macarrons. Ells saben bé que, quan això passa, no han de fer soroll: ni amb els coberts,   ni mastegant, ni respirant. Tan bon punt arrenquen els crits, llisquen a sota la taula, passen a quatre grapes pel mig de les cames de la mare, i des d’allà, corren a la seva habitació sense mirar enrere.   Allí, el Ken, assegut al descapotable color xiclet, està   preparat per entrar a la caseta de les nines, on l’espera la Barbie, amb un davantal que li tapa el vestit de lluentons. El Ken trenca la porta d’una puntada de peu, s’acosta a la Barbie i l’agafa dels cabells, rossos i esbullats; l’arrossega i la sacseja mentre li diu que s’ha portat molt malament. La Barbie no pot parlar, ja que el Ken li ha tapat la boca amb un gomet, i no es pot moure, ja que te els braços i les cames lligats amb gomes del cabell. Quan el Ken s’ha adormit, després d’endrapar tot el que ha trobat a la cuineta,   un parell ...

25 d’abril de 2015.   Com cada dissabte, l’Amisha era a casa. Recorda com si fos ara que estava ajudant la mare a preparar el Dahl Baht.   Li agradava veure com ella especiava amb gingebre i cúrcuma la sopa de llenties,   mentre li parlava de les històries del poble, Khokana. Sentia el treballar del pare al molí de mostassa, i els xisclets dels germans petits jugant despreocupats al carrer. El record d’aquella placidesa, ara tan lluny, l’acompanyarà per sempre més. El seu mon era així de senzill, així de tranquil, així de segur. Però les coses solen venir sense que les esperem, i així, sobtadament, la calma se n’anà per sempre més. Primer, una estranya inestabilitat sota els peus. I de seguida un moviment incontrolat feia trontollar, la casa, el poble, i a l’ensems tot el seu món.   L’instint   la va fer sortir al carrer per protegir els seus germans, mentre la mare cridava que s’allunyés. Les cases del poble queien com si fossin de joguina, fent saltar pe...

  No és culpa meva que tingui ganes de fugir corrents quan tot just acabem d’arribar. Menteixo, és culpa meva, jo m’ho he buscat. Dos petons, quant temps sense veure’ns. Seiem tots quatre a taula. Mira que ho sé, però hi torno a caure. Dic, què tal? com us va tot? Preguntes aparentment innocents, son el detonant. No n’aprendré mai. Abans que pugui tastar el tàrtar de remolatxa, comencen a disparar sense pietat. La nena, resulta que ha tret un set coma vuit,   és molt estrany, ella que no baixa del nou, creiem que la culpa és d’un professor acomplexat que corre per l’institut.   Ai, us hem dit que avui ha fet la seva primera triatló? – doncs mira, no- , i ves per on ha fet podi, es que te una força mental, que no deixa de sorprendre’ns. Ara, que no sabem com s’ho farà, amb els concerts de violí que té programats, tot i treballant de monitora, perquè, es clar, té tan bon caràcter que al casal no la volen deixar marxar. Jo m’esforço en posar la millor cara que em perme...

Quan era petita, la Dolores creia que el món era de color gris. Grisos eren els carrers on va créixer, que envoltaven eixams de cases amuntegades sobre un indret que algun dia havia estat verd. Grisos eren els ulls de ciment que, des del vagó, desviaven la mirada en passar a la vora del seu barri, tot ell encordat per grises autopistes i ferum de fàbrica. Gris era el color del cabell de la seva mare, decolorat graó a graó, fill a fill.   L’escala costava de pujar, prou que ho sabia, la mare. Després de passar i repassar la baieta per on altres trepitjaven, enfilava els vuit pisos poc a poc, agafada a la barana, sentint les olors de frankfurt fregit, d’escridassades televisives, de canaris que refilaven engabiats. La Dolores i els seus quatre germans petits l’esperaven dalt. Cinc fills dels que la mare no en sabia gaire i ho sabia tot. Sabia que eren vius, que menjaven cada dia i que no es posaven en gaires embolics. Sabia que un dia el José va tornar a casa amb un trau al cap i...

És glaç, tot ell. El vestit a mida i la camisa amb bessons, combinen perfectament amb uns ulls inerts, llavis prims, nas estret i cabells rossos de tall impecable . De somriure sempre calculat, es fa distingir amb un cognom compost, de llarga tradició a La Obra. Fa olor de Hermes. Mai li han faltat els diners, ni els contactes, ni les victòries, ni res. La Obra els hi proporciona. Avesat a marcar distància amb precisió mil·limètrica, mesura el rèdit a obtenir en cada relació, on sempre mana ell. Però avui aquella meuca l’ha ofès. Es mou davant seu servint els clients de la cafeteria de la Diagonal, amb un posat hippie, roba despenjada, Love and Peace tatuats a l’espatlla descoberta. Somriu sense motiu aparent, l’està provocant. I fa nou minuts i vint segons que espera que l’atengui. Arribat el minut deu, la meuca torna a riure i sent una cremor intensa pujar-li des del ventre. La ràbia l’empeny a seguir-la fins el magatzem, on l’arramba contra la paret, arrencant-li la roba amb...

En la nostra realitat només hi ha un nosaltres. Ens anomenen obreres, però som molt més que això. Som un tot. Formem part d’un model organitzatiu perfecte, on cada subjecte té una funció, on cap subjecte pot estar ociós. Totes sabem el que hem de fer, no ens calen instruccions. El nostre instint col·lectiu és tan intens, que fa que cada una donaria la vida per la resta, sense dubtar ni un segon. La primavera passada vam trobar un lloc perfecte per ubicar la nostra colònia, un espai recollit on la reina podria pondre els ous, un a un en cada cel·la, i on les larves podrien créixer fortes i sanes.     Era el bastiment de la finestra d’un edifici molt alt. Prou lluny del brogit de la ciutat, i prou a prop dels arbres florits. Allí, tan amunt, ens era més fàcil respirar aire pur. Recordem aquells dies com els més feliços de la nostra vida. Dies que mai més tornaran. Treballàvem alegres sense parar,   entrant i sortint del rusc, transformant, poc a poc, el nèctar en la me...

  El Professor Garcia la va trobar en entrar al seu despatx. Anava vestida amb un vestit blau marí que li anava un pèl gran. El seu calçat còmode i la manca d’ornaments li van fer pensar que era una dona pràctica, d’aquelles que solen anar per feina.   Un monyo tibant deixava a cara descoberta uns ulls molt brillants, flanquejats per unes galtes molsudes que vindria de gust pessigar, si no fos pel posat autoritari de la seva propietària. S’havia recolzat a l’escriptori, mentre feia picar els dits sistemàticament, l’un darrere l’altre, sobre la fusta. Va somriure, i, tot inclinant el cap a la dreta, li etzibà: ¾ Deixi’m que em presenti. Sóc la Consol ¾ va dir, allargant-li la ma ¾ . He vingut un dia abans del previst, volia fer una primera estimació. El va estrènyer amb fermesa, i sense perdre el somriure, va començar a caminar amunt i avall de l’estança mentre els seus ulls brillants el miraven intensament, no només a ell, sinó també a la resta d’objectes, fent-lo s...